David Serrano

Aquest ès el meu regal per l´ascens.

Jo encara recordo les primeres reunions a la Sal. Tot just havia acabat la última, i com sempre turbulenta, temporada que vam jugar com a segon equip del C.B Malgrat. En assamblea vam decidir que declaràvem la independència; enrera quedaven molts anys com a Malgrat Spacers, i per davant, un nou repte, un projecte propi que ens havia de dur molt lluny... al final s'ha arribat fins on s'ha pogut, tot i que algun visionari no albira encara un sostre per al club.

El primer que havíem de fer era buscar un nom digne pel club. El guanyador va ser Vilanova de Palafolls, i per sort, no va arribar a cuallar una proposta que confesso va sortir de la meva degenerada ment: Las Chicas de oro (si heu vist la vestimenta del Vilanova Vintage veureu que tampoc era del tot arbitrari).

Les quatre o cinc primeres temporades i mitja (exceptuant potser la primera) van ser prou irregulars i l'equip va arribar a donar espectacles autènticament lamentables, i jo, com un dels tristos protagonistes, en faig autocrítica. Però ens heu d'entendre, erem joves. Vam deambular per les territorials de Barcelona primer i de Girona més tard. La temporada passada però, alguna cosa va canviar i és que, després d'un inici de temporada patètic i amb greus problemes de convivència al vestidor, la mítica Pili García Reneses es va fer càrrec de la direcció tècnica de l'equip. Això i la presència de l'entranyable i treballador incansable (i per amor a l'art!!) Pere Domènech i l'afany un cop més d'en Quimet i d'en Rose, que van demostrar un cop més el seu amor pel bàsquet i pels seus companys, van aconseguir que l'equip fes un final de temporada a l'estil del Barça d'en Rikjaard el primer any. Però no va acabar tot aquí. Aquesta última temporada es va fer un inici de temporada realment espectacular que ha deparat un balanç de 21 victòries i només 5 derrotes aquest any, assolint la segona posició a la primera fase i la segona també a la fase d'ascens, que ha permès augmentar un esglaó la categoria esportiva del club. Sé que és un relat realment curt per explicar tot aquest anys d'anècdotes, penes i alegries, però és el meu tribut al millor club esportiu del que mai he format part. Gràcies per ser com sou! Visca el Vilanova!
.
David.